JAVIER FEIJOO

BADAJOZ

……………………………………………………………..n

 

LA SENYORA CARME (versión catalana)

Me jace ilusión qu'el poema a la mi madre s'haya jecho interplurilingual, pa que asina, manque se pierda'l metro y la rima, nus arrebujemos sin mieo al caló d'esas cosinas que nus endilgan juerza y enjundia pa jacernos a tós una mijina más humanos:

Dedicado a Júlia

 

A tu,
Femella de nissaga valenta!
Femella de raça extremenya!
La senyora Carme, ma mare!
Dona nascuda a Olivenza,
(la que abans fóra vila
de baralles portugueses),
i emigrant a Badajoz
pels serrells de la guerra.

A tu,
que escurant l’olla,
espremen-te el cervell,
estirant els quartos,
alçant el teu cap,
has empès cap endavant
amb caràcter, amb casta,
amb el geni i el coratge
de les femelles d’aquesta terra,
estalviant del no res
per fugir de la pobresa.

A tu,
les entranyes que donaren a llum
tres mascles i una femella
amb el teu mateix sortilegi;
de tu heretàrem la força
per a no témer ningú
que et vulgui trepitjar
i portar molt alt el front
sabent amagar les penes.

A tu,
que essent molt petitó
em vas portar a l’escola
per a estudiar geografia
i aprendre les quatre regles;
i després, amb els estalvis
de les teves guardioles de pessetes,
anar a un col·legi molt gran
amb més numeros i lletres.

A tu,
que regatejaves preus
per omplir el porquet de xavos
i que mai em faltés
un mos a la cartera;
i per a comprar-me gustosa
un bona bicicleta
per a anar content i xiroi
més ràpid i eixerit a l’escola.
Volver

A tu,
una mestra a la cuina!
Fent voltes a aquesta ciència
vares esbrinar el secret
dels bons menjars de la iaia;
amb torrades d’all i oli
i sopes amb bona menta;
amb amanida i gaspatxo
i bons cigrons i llenties;
amb migues i amb pa fregit
i amb dolços de casa
has fet créixer aquesta tija
d’arrels extremenyes.

A tu,
per haver-me acostumat
a anar sempre a les bones,
a no incordiar els grans
amb qüestions indiscretes,
a defensar la família,
l’amistat i les creences
despreciant les fugitives
enganyifes de la riquesa.

A tu,
que m’has fet comprendre
que l’honra és a la petjada
dels homes que treballen
amb coratje i consciència;
dels mascles que són mascles
i respecten les femelles;
mansos quan han de ser-ho
i ferotges entre les feres;
i tendres a la falda
de la dona que els estimi.

A tu,
que vas encendre dins teu
la flama de l’estimació
d’un home bo, el meu pare,
i a l’escalfor d’aquella foguera
brollà amb geni i coratge
la branca de la meva naixença.
Per mi, entre totes les mares,
la més gran en aquesta terra,
la que m’ha donat la seva vida
sense melindros ni peresa.


 

 

 

 

 

 

A tu,
xerinola de l’alegria
quan m’obres la porta
i amb un petó ben gran
em taques de primavera.
Llum de sol que es desfà
amb la flama de les meves venes
i es fon en la saliva
que va temperant-me la llengua
per llepar-te les cicatrius
i així tenir-te molt propera,
abans que el temps rebufi
a la flama de ta espelma.

A tu,
MARE!,
així, amb tota la força
del teu fill petitó,
t’escric jo aquest poema
per a agrair-te en l’ànima
l’honra de la meva naixença
i fer un homenatge
a les mares extremenyes
que donen el pit als seus fills
com ho fan les femelles,
empenyent cap endavant,
fugint de la pobresa,
estalviant i treballant
amb coratge i amb consciència.

XAVIER FEIJÓO.-